ACERCA DE LA CONVENCION RAMSAR

La Convención sobre los Humedales (Ramsar, Irán, 1971) -- llamada la "Convención de Ramsar" -- es un tratado intergubernamental en el que se consagran los compromisos contraídos por sus países miembros para mantener las características ecológicas de sus Humedales de Importancia Internacional y planificar el "uso racional", o uso sostenible, de todos los humedales situados en sus territorios. A diferencia de las demás convenciones mundiales sobre el medio ambiente, Ramsar no está afiliada al sistema de acuerdos multilaterales sobre el medio ambiente (AMMA) de las Naciones Unidas, pero colabora muy estrechamente con los demás AMMA y es un asociado de pleno derecho entre los tratados y acuerdos del "grupo relacionado con la biodiversidad".

Aprenda más acerca de la Convención de Ramsar sobre los Humedales – qué es en la actualidad; dónde se originó, y por qué; cómo funciona; cuáles son sus países miembros, y por qué se adhirieron esos países.

domingo, 22 de junio de 2008

-PARTS BARCA ALBUFERENCA

Si te interesa, te envìo la presentaciòn original.

-Breve historia Vela Llatina

Si te interesa, te envìo la presentaciòn original.

sábado, 21 de junio de 2008

-TORRAREM UN FUMARELL

Tindríem el meu amic Doniset i io , uns nou o deu anys, i com era habitual, les nostres jornades transcorrien jugant en la pinnada, pel canal i l'interior de la devesa, la qual coneixíem a la perfecció, quan de sobte vam veure en la vora de canal, un fumarell que segons pareix s'havia danyat per algun colp contra un pi o qualsevol altre motiu; el cas és que ho vam agafar per a cuidar-ho i a la poca estassa, és va morir. ¿ I ara que fem? , pues com és hora d’esmorzar, ens ho mengem. I pensat i fet, encenem un xicotet foc, pelem a la bestiola i comencem a torrar-ho.
Evidentment, el Tio Donis, és va adonar ràpidament del fum i va entrar corrent per a apagar el que en principi li va paréixer un incendi, i conscient de l'evident perill si s'estenia ( no com altres……) per la zona arborada, que vos vull recordar que en aquells temps, la devesa era una autentica selva verge, i que després, gentola sense escrúpols, la van deixar com ara està; “ feta una merda”.
No vos podeu imaginar la cara que portava el Tio Donis quan va arribar al lloc i va veure als causants de l'incendi, però tampoc vos dic la cara que se'ns va quedar a nosaltres quan li vam veure aparéixer i va començar a llançar-nos “floretes en Valencià” que no havíem escoltat mai, i alguna arpada; crec que sobra dir a la velocitat que vam desaparéixer de la zona i acabem defallits per la carrera en les piràmides que hi ha en la mateixa gola junt amb el mar.
La història no acab en eixe moment, perquè la primera pregunta era ¿ en que cara anem ara a casa?.
I efectivament, encara que vam aparéixer a últimes hores del dia, no ens va alliberar de la palissa i la baralla corresponent. Només afegir, que en aquella època no hi havia Psicòlegs per a estos traumes, però crec que realment no els necessitàvem. (els meus respectes per estos professionals, però era una altra època).
Au col·legues, fins a una altra.

-Els Guardes a caball i la telefonía móbil


La “tècnica” per al meu amic Doniset i per a mi, va arribar quan algú ens va dir que amb dos bots de tomata buida, i un bon tros de fil de colomer, es podien comunicar dos persones separades uns metres. Efectivament, es va fer la corresponent prova i al ser positiva se va anar adaptant “tècnicament” fins a aconseguir mes distància (hui diríem cobertura).
Aconseguim d'algun pescador un rotllo de fil més gros que el de colomer i fabriquem el nostre telèfon particular amb major “cobertura”, arribant a creuar un dels amples camins que discorrien en el bosc i des d'un pi a cada costat, féiem els nostres jocs particulars i ens manàvem els oportuns missatges que no eren precisament multimèdia.
Doncs bé, un dia d'estiu, va arribar al quiosc com era molt habitual, la parella de Guardes de la casa forestal que eixien a caball per a fer les seues rondes de vigilància per la Devesa, i molts dies recalaven allí per a refrescar-se. En eixe dia estava en la terrassa amb els meus pares, Doniset i algun client, i segons s'acostaven els genets, record que mon pare va dir -" a estos els ha passat quelcom"-.
I efectivament a l'arribar i desmuntar, nos en vam adonar que un d'ells cridat Agustin i molt conegut nostre, anava fet uns rabosots, tot tacat de terra i amb algun esgarro en el seu uniforme; a més va abaixar del cavall donant-li un bon repàs al santoral i evidentment molt cabrejat. Al preguntar-los que els havia passat, va dir que havien patit un greu atemptat, atés que algun desaprensiu havia posat un cable en el camí i al passar s'enganxà i caiguè al sòl, “ p'aberme matao “.
Doniset i jo ens mirem instintivament i sense parlar ens preguntem ¿hem desmuntat el telèfon?..... perquè serà que no. Ens marxem discretament del quiosc i ja ho parlem després mes detingudament sense que cap dels dos “tinguera la culpa”. Ens callem com P………., i tot va seguir igual. La sorpresa va vindre quan al cap d'uns dies, es va presentar una parella de la Guàrdia Civil de Pinedo i va parlar amb mon pare preguntant-li si s'havia detectat persones estranyes per la zona o algun sospitós del “atemptat a l'Autoritat” que havia ocorregut dies abans, perquè el Guarda havia posat una denúncia i estaven investigant el que ocorre.
Evidentment, es va acabar la telefonia mòbil i ens dedicarem a agafar petxinots per als ànecs de Donis.

¡¡¡ XE, QUIN MISTERI ¡¡¡

-INFANCIA EN LA ALBUFERA



Se produjo mi encuentro con la Albufera siendo muy niño, cuando mis padres Pedro y Vicenta, comenzaron a finaless de los años 50 del pasado siglo ( ya voy siendo mayor) a regentar un humilde merendero que había en la Gola del Puchol, que como sabemos, es una de las salidas de la albufera al Mediterraneo. En esos tiempos, todavìa no habìa llegado a la zona la especulaciòn urbanistica, y tanto el lago como su entorno La Dehesa, gozaban del privilegio de la naturalidad, conviviendo en perfecta armonìa las personas y resto de seres vivos del entorno.

Etonces, solo vivía en las inmediaciones la familia de Dionisio Marco, que era el encargado de controlar el nivel de agua en la Albufera mediante la manipulaciòn (a mano) de las compuertas allì existentes; vivìa todo el año en la zona junto a su esposa Virginia Dasì y sus hijos Doniset y Virginia.


Nosotros solo estabamos en la zona durante la temporada estival, pero nada mas llegar, dieron muestras de su calidad humana y de su desinteres y predisposiciòn para ayudar incluso a esos desconocidos que habìan aparecido por el lugar. Pronto se iniciò una respetuosa amistad entre ambas familias y se fuè acrecentando con el paso de los años, llegando en muy poco tiempo a ser por lo menos a nivel de niños, una sola familia, dado que mi buen amigo Doniset y yò, almorzabamos, comiamos o merendabamos donde nos pillaba la hora de hacerlo sin ningun tipo de problema. Recuerdo que al estar separados por el canal, cada parte era de una de las familias, pero las podiamos intercambiar si mayor problema. En esa època, los clientes habituales del Kiosco, eran bàsicamente los pescadores de caña que venian a pescar , los transportistas que paraban a refrescarse y los pescadores de la Comunidad del palmar, dado que a escasos metros tenian su barraca de trabajo y el pequeño puerto de carga y descarga. Es de destacar, que tambien venian los llamados gamberos, y hacian autenticas pesqueras de "gambeta" para su venta, recogiendola con salabres muy grandes que pasaban con mayor cuidado por las orillas del lago. Hoy no hay gambeta ni en el corte ingles.

Recuerdo asì mismo las grandes barcas que venian los domingos y festivos desde Catarroja y Silla cargadas de familias para pasar el dìa en la playa, saliendo al atardecer de la dehesa verdaderamente "torraos" del sol y secos por haber agotado sus neveras; subian a sus barcas y les veìas alejarse a sus puertos de origen con la armonìa de haber pasado un buen día festivo.