La Convención sobre los Humedales (Ramsar, Irán, 1971) -- llamada la "Convención de Ramsar" -- es un tratado intergubernamental en el que se consagran los compromisos contraídos por sus países miembros para mantener las características ecológicas de sus Humedales de Importancia Internacional y planificar el "uso racional", o uso sostenible, de todos los humedales situados en sus territorios. A diferencia de las demás convenciones mundiales sobre el medio ambiente, Ramsar no está afiliada al sistema de acuerdos multilaterales sobre el medio ambiente (AMMA) de las Naciones Unidas, pero colabora muy estrechamente con los demás AMMA y es un asociado de pleno derecho entre los tratados y acuerdos del "grupo relacionado con la biodiversidad".
EL POLEROFigura esta hui pràcticament desconeguda, però que en la meua època de nano, era molt habitual: Este era un Sr., que amb un carret refrigerat per gel, venia gelats de variats preus en funció evidentment de la seua suposada qualitat. Estos hòmens, es feien molts quilòmetres fins a esgotar les seues mercaderies i la veritat era una activitat prou pesada físicament. Hui se'ls pot veure de vegades però en parat en alguna gran superfície, festes o fires populars, i amb altres mitjans més adequats per a la conservació del producte.
La història va ocórrer quan un dia va arribar a “la nostra zona d'operacions” un polero per a menjar i descansar un estona, atés que segons va dir venia des de València per la platja.Va deixar “aparcat” el carret a l'ombra d'un bon pi, per a mantindre la frescor del carret, però li va deixar separat més del compte d'on menjaria, per la qual cosa la parella de bords del Puchol, (Donis i jo) va començar a ordir l'oportú pla de treball amb l'únic objecte d'aconseguir dos potents COIOTS, que eren uns redons i molt grossos i sobretot eren de crema, no de gel pur.
Efectivament, es va posar en marxa una “acció envoltant”, per a entrar-li al carret per la zona de bosc, per a la qual cosa es va haver de donar una bona volta. Una vegada arribats a les voltants del “objectiu”, es va mantindre una fèrria vigilància sobre el mateix i sobretot es controlava al polero, el qual s'havia col·locat de cara lògicament al seu
carret.I al cap d'un estona, va succeir l'inevitable: El polero va acabar de menjar i es va alçar per a prendre's el rebentat en la barra del quiosc, moment que va aprofitar el “comando coiot” per a la seua acció, que va ser ràpida i neta, excepte perquè al tornar a tancar el depòsit, i segurament pels nervis, la tapadora cònica que era metàl·lica, va fer un lleu soroll, que va ser escoltat pel polero i que li va fer eixir corrent i cridant “lladres, lladres, lladres”; però quan va arribar al carret, “els lladres” estaven ja ficats en l'espessor de la devesa menjant-se els seus coiots i amb el lògic temor que apareguera “LA SANCHA” per les voltants.
El polero es va ficar en l'espessor i va eixir al cap d'un estona suant com una bèstia i segons mon Pare, damunt es va haver de portar una baralla dels què estaven allí, els quals li van recriminar que s'haguera anat a buscar uns polos i es deixara el carro abandonat carregat de material. La sort que va tindre, és que mon Pare es va portar el carret al quiosc i se'l va guardar.
Després, li va pagar els polos que ens havíem menjat,(perque mos había vist correr de llunt a Doniset i a mí) i el polero es va anar una altra vegada a la platja a vendre la seua mercaderia.
Quan tornarem, baralla i processó: amb bandera, banda i música.
Au colegues, fins a un altra.
SALUDOS GIL
No hay comentarios:
Publicar un comentario