RECORDS DE LA GOLA DE PUCHOL

EL POLERO
Figura esta hui pràcticament desconeguda, però que en la meua època de nano, era molt habitual: Este era un Sr., que amb un carret refrigerat per gel, venia gelats de variats preus en funció evidentment de la seua suposada qualitat. Estos hòmens, es feien molts quilòmetres fins a esgotar les seues mercaderies i la veritat era una activitat prou pesada físicament. Hui se'ls pot veure de vegades però en parat en alguna gran superfície, festes o fires populars, i amb altres mitjans més adequats per a la conservació del producte.
La història va ocórrer quan un dia va arribar a “la nostra zona d'operacions” un polero per a menjar i descansar un estona, atés que segons va dir venia des de València per la platja.
Va deixar “aparcat” el carret a l'ombra d'un bon pi, per a mantindre la frescor del carret, però li va deixar separat més del compte d'on menjaria, per la qual cosa la parella de bords del Puchol, (Donis i jo) va començar a ordir l'oportú pla de treball amb l'únic objecte d'aconseguir dos potents COIOTS, que eren uns redons i molt grossos i sobretot eren de crema, no de gel pur.
Efectivament, es va posar en marxa una “acció envoltant”, per a entrar-li al carret per la zona de bosc, per a la qual cosa es va haver de donar una bona volta. Una vegada arribats a les voltants del “objectiu”, es va mantindre una fèrria vigilància sobre el mateix i sobretot es controlava al polero, el qual s'havia col·locat de cara lògicament al seu carret.
I al cap d'un estona, va succeir l'inevitable: El polero va acabar de menjar i es va alçar per a prendre's el rebentat en la barra del quiosc, moment que va aprofitar el “comando coiot” per a la seua acció, que va ser ràpida i neta, excepte perquè al tornar a tancar el depòsit, i segurament pels nervis, la tapadora cònica que era metàl·lica, va fer un lleu soroll, que va ser escoltat pel polero i que li va fer eixir corrent i cridant “lladres, lladres, lladres”; però quan va arribar al carret, “els lladres” estaven ja ficats en l'espessor de la devesa menjant-se els seus coiots i amb el lògic temor que apareguera “LA SANCHA” per les voltants.
El polero es va ficar en l'espessor i va eixir al cap d'un estona suant com una bèstia i segons mon Pare, damunt es va haver de portar una baralla dels què estaven allí, els quals li van recriminar que s'haguera anat a buscar uns polos i es deixara el carro abandonat carregat de material. La sort que va tindre, és que mon Pare es va portar el carret al quiosc i se'l va guardar.
Després, li va pagar els polos que ens havíem menjat,(perque mos había vist correr de llunt a Doniset i a mí) i el polero es va anar una altra vegada a la platja a vendre la seua mercaderia.
Quan tornarem, baralla i processó: amb bandera, banda i música.
Au colegues, fins a un altra.

SALUDOS GIL

EL MEU AMIC DONISET.

A vegades la vida dóna unes bolcades espectaculars, especialment amb relació a les persones que mes vols, i la veritat resulta incomprensible.Resulta que m'assabente de l'existència d'una Associació de Vela llatina a Catarroja i com és una de les meues grans aficions, contacte amb ells via internet i d'una manera molt cordial, m'inviten a visitar-los i a pesar de no tindre vinculació amb ells, no em sent estrany en cap moment i decidisc sol·licitar l'ingrés en la denominada “ELS PEIXCADORS”. Lògicament em decidisc a començar a veure la forma de comprar una barca per a navegar i pense a visitar el meu amic Doniset que com expert barquer i perfecte coneixedor em pot assessorar en este tema i amb tota confiança per la meua part.Ocorre llavors que dies abans d'anar a veure-ho, contacte per casualitat amb un familiar seu del Saler des de la pàgina de la Casa de la Demana i em diu que la família del meu amic portava mesos intentant localitzar-me. Parle amb la seua germana i em dóna la notícia més dura que havia rebut des de la mort de Mon Pare; el meu amic, ens havia deixat per sempre després d'haver patit el que sempre es diu: una dura malaltia.Et vénen llavors a la memòria tants estones alegres passats en la infància, tantes confessions l'unisc a l'altre, la complicitat, les baralles i les estones menys bones, i llavors et retraus l'haver-se distanciat els dos amics per motius bàsicament de treball, atés que ell es va quedar fent el que sé que sempre havia desitjat, que era estar en l'Albufera i viure en llibertat i gaudir de la naturalesa, i a mi em va donar per caminar d'altra banda, que encara que no em penedisc d'allò que s'ha fet, bé és cert que moltes, però moltes vegades em recordava de l'Albufera i el seu entorn quan estava molt lluny d'ella; a vegades, massa lluny.Costa entendre, que quan per motius professionals, has conegut gent roïna i que sense desitjar la mort a ningú, arribes a la convicció que no es mesclen viure entre les persones, continuen donant la vara a tota la societat, i que persones bones, treballadores, honrades i sense cap tipus de maldat com el meu amic, s'hagen d'anar a una edat tan jove, i hagen de deixar a una esposa i uns fills meravellosos i per descomptat a uns pares i germana que són tan bona gent en tots els sentits; no és res just, però desgraciadament el destí pareix que està escrit i ningú ho pot canviar. Crec que no sóc capaç d'expressar en estes línies els meus sentiments per esta perduda, però servisca com a senzill homenatge al meu amic Doniset, al què mai oblidaré.
Publicado por GMC en domingo, junio 22, 2008

-TORRAREM UN FUMARELL

Tindríem el meu amic Doniset i io , uns nou o deu anys, i com era habitual, les nostres jornades transcorrien jugant en la pinnada, pel canal i l'interior de la devesa, la qual coneixíem a la perfecció, quan de sobte vam veure en la vora de canal, un fumarell que segons pareix s'havia danyat per algun colp contra un pi o qualsevol altre motiu; el cas és que ho vam agafar per a cuidar-ho i a la poca estassa, és va morir. ¿ I ara que fem? , pues com és hora d’esmorzar, ens ho mengem. I pensat i fet, encenem un xicotet foc, pelem a la bestiola i comencem a torrar-ho.
Evidentment, el Tio Donis, és va adonar ràpidament del fum i va entrar corrent per a apagar el que en principi li va paréixer un incendi, i conscient de l'evident perill si s'estenia ( no com altres……) per la zona arborada, que vos vull recordar que en aquells temps, la devesa era una autentica selva verge, i que després, gentola sense escrúpols, la van deixar com ara està; “ feta una merda”.
No vos podeu imaginar la cara que portava el Tio Donis quan va arribar al lloc i va veure als causants de l'incendi, però tampoc vos dic la cara que se'ns va quedar a nosaltres quan li vam veure aparéixer i va començar a llançar-nos “floretes en Valencià” que no havíem escoltat mai, i alguna arpada; crec que sobra dir a la velocitat que vam desaparéixer de la zona i acabem defallits per la carrera en les piràmides que hi ha en la mateixa gola junt amb el mar.
La història no acab en eixe moment, perquè la primera pregunta era ¿ en que cara anem ara a casa?.
I efectivament, encara que vam aparéixer a últimes hores del dia, no ens va alliberar de la palissa i la baralla corresponent. Només afegir, que en aquella època no hi havia Psicòlegs per a estos traumes, però crec que realment no els necessitàvem. (els meus respectes per estos professionals, però era una altra època).
Au col·legues, fins a una altra.

-Els Guardes a caball i la telefonía móbil

La “tècnica” per al meu amic Doniset i per a mi, va arribar quan algú ens va dir que amb dos bots de tomata buida, i un bon tros de fil de colomer, es podien comunicar dos persones separades uns metres. Efectivament, es va fer la corresponent prova i al ser positiva se va anar adaptant “tècnicament” fins a aconseguir mes distància (hui diríem cobertura).
Aconseguim d'algun pescador un rotllo de fil més gros que el de colomer i fabriquem el nostre telèfon particular amb major “cobertura”, arribant a creuar un dels amples camins que discorrien en el bosc i des d'un pi a cada costat, féiem els nostres jocs particulars i ens manàvem els oportuns missatges que no eren precisament multimèdia.
Doncs bé, un dia d'estiu, va arribar al quiosc com era molt habitual, la parella de Guardes de la casa forestal que eixien a caball per a fer les seues rondes de vigilància per la Devesa, i molts dies recalaven allí per a refrescar-se. En eixe dia estava en la terrassa amb els meus pares, Doniset i algun client, i segons s'acostaven els genets, record que mon pare va dir -" a estos els ha passat quelcom"-.
I efectivament a l'arribar i desmuntar, nos en vam adonar que un d'ells cridat Agustin i molt conegut nostre, anava fet uns rabosots, tot tacat de terra i amb algun esgarro en el seu uniforme; a més va abaixar del cavall donant-li un bon repàs al santoral i evidentment molt cabrejat. Al preguntar-los que els havia passat, va dir que havien patit un greu atemptat, atés que algun desaprensiu havia posat un cable en el camí i al passar s'enganxà i caiguè al sòl, “ p'aberme matao “.
Doniset i jo ens mirem instintivament i sense parlar ens preguntem ¿hem desmuntat el telèfon?..... perquè serà que no. Ens marxem discretament del quiosc i ja ho parlem després mes detingudament sense que cap dels dos “tinguera la culpa”. Ens callem com P………., i tot va seguir igual. La sorpresa va vindre quan al cap d'uns dies, es va presentar una parella de la Guàrdia Civil de Pinedo i va parlar amb mon pare preguntant-li si s'havia detectat persones estranyes per la zona o algun sospitós del “atemptat a l'Autoritat” que havia ocorregut dies abans, perquè el Guarda havia posat una denúncia i estaven investigant el que ocorre.
Evidentment, es va acabar la telefonia mòbil i ens dedicarem a agafar petxinots per als ànecs de Donis.

¡¡¡ XE, QUIN MISTERI ¡¡¡

-INFANCIA EN LA ALBUFERA

Se produjo mi encuentro con la Albufera siendo muy niño, cuando mis padres Pedro y Vicenta, comenzaron a finaless de los años 50 del pasado siglo ( ya voy siendo mayor) a regentar un humilde merendero que había en la Gola del Puchol, que como sabemos, es una de las salidas de la albufera al Mediterraneo. En esos tiempos, todavìa no habìa llegado a la zona la especulaciòn urbanistica, y tanto el lago como su entorno La Dehesa, gozaban del privilegio de la naturalidad, conviviendo en perfecta armonìa las personas y resto de seres vivos del entorno.

Etonces, solo vivía en las inmediaciones la familia de Dionisio Marco, que era el encargado de controlar el nivel de agua en la Albufera mediante la manipulaciòn (a mano) de las compuertas allì existentes; vivìa todo el año en la zona junto a su esposa Virginia Dasì y sus hijos Doniset y Virginia.

Nosotros solo estabamos en la zona durante la temporada estival, pero nada mas llegar, dieron muestras de su calidad humana y de su desinteres y predisposiciòn para ayudar incluso a esos desconocidos que habìan aparecido por el lugar. Pronto se iniciò una respetuosa amistad entre ambas familias y se fuè acrecentando con el paso de los años, llegando en muy poco tiempo a ser por lo menos a nivel de niños, una sola familia, dado que mi buen amigo Doniset y yò, almorzabamos, comiamos o merendabamos donde nos pillaba la hora de hacerlo sin ningun tipo de problema. Recuerdo que al estar separados por el canal, cada parte era de una de las familias, pero las podiamos intercambiar si mayor problema. En esa època, los clientes habituales del Kiosco, eran bàsicamente los pescadores de caña que venian a pescar , los transportistas que paraban a refrescarse y los pescadores de la Comunidad del palmar, dado que a escasos metros tenian su barraca de trabajo y el pequeño puerto de carga y descarga. Es de destacar, que tambien venian los llamados gamberos, y hacian autenticas pesqueras de "gambeta" para su venta, recogiendola con salabres muy grandes que pasaban con mayor cuidado por las orillas del lago. Hoy no hay gambeta ni en el corte ingles.

Recuerdo asì mismo las grandes barcas que venian los domingos y festivos desde Catarroja y Silla cargadas de familias para pasar el dìa en la playa, saliendo al atardecer de la dehesa verdaderamente "torraos" del sol y secos por haber agotado sus neveras; subian a sus barcas y les veìas alejarse a sus puertos de origen con la armonìa de haber pasado un buen día festivo.