La Convención sobre los Humedales (Ramsar, Irán, 1971) -- llamada la "Convención de Ramsar" -- es un tratado intergubernamental en el que se consagran los compromisos contraídos por sus países miembros para mantener las características ecológicas de sus Humedales de Importancia Internacional y planificar el "uso racional", o uso sostenible, de todos los humedales situados en sus territorios. A diferencia de las demás convenciones mundiales sobre el medio ambiente, Ramsar no está afiliada al sistema de acuerdos multilaterales sobre el medio ambiente (AMMA) de las Naciones Unidas, pero colabora muy estrechamente con los demás AMMA y es un asociado de pleno derecho entre los tratados y acuerdos del "grupo relacionado con la biodiversidad".
La “tècnica” per al meu amic Doniset i per a mi, va arribar quan algú ens va dir que amb dos bots de tomata buida, i un bon tros de fil de colomer, es podien comunicar dos persones separades uns metres. Efectivament, es va fer la corresponent prova i al ser positiva se va anar adaptant “tècnicament” fins a aconseguir mes distància (hui diríem cobertura).
Aconseguim d'algun pescador un rotllo de fil més gros que el de colomer i fabriquem el nostre telèfon particular amb major “cobertura”, arribant a creuar un dels amples camins que discorrien en el bosc i des d'un pi a cada costat, féiem els nostres jocs particulars i ens manàvem els oportuns missatges que no eren precisament multimèdia.
Doncs bé, un dia d'estiu, va arribar al quiosc com era molt habitual, la parella de Guardes de la casa forestal que eixien a caball per a fer les seues rondes de vigilància per la Devesa, i molts dies recalaven allí per a refrescar-se. En eixe dia estava en la terrassa amb els meus pares, Doniset i algun client, i segons s'acostaven els genets, record que mon pare va dir -" a estos els ha passat quelcom"-.
I efectivament a l'arribar i desmuntar, nos en vam adonar que un d'ells cridat Agustin i molt conegut nostre, anava fet uns rabosots, tot tacat de terra i amb algun esgarro en el seu uniforme; a més va abaixar del cavall donant-li un bon repàs al santoral i evidentment molt cabrejat. Al preguntar-los que els havia passat, va dir que havien patit un greu atemptat, atés que algun desaprensiu havia posat un cable en el camí i al passar s'enganxà i caiguè al sòl, “ p'aberme matao “.
Doniset i jo ens mirem instintivament i sense parlar ens preguntem ¿hem desmuntat el telèfon?..... perquè serà que no. Ens marxem discretament del quiosc i ja ho parlem després mes detingudament sense que cap dels dos “tinguera la culpa”. Ens callem com P………., i tot va seguir igual. La sorpresa va vindre quan al cap d'uns dies, es va presentar una parella de la Guàrdia Civil de Pinedo i va parlar amb mon pare preguntant-li si s'havia detectat persones estranyes per la zona o algun sospitós del “atemptat a l'Autoritat” que havia ocorregut dies abans, perquè el Guarda havia posat una denúncia i estaven investigant el que ocorre.
Evidentment, es va acabar la telefonia mòbil i ens dedicarem a agafar petxinots per als ànecs de Donis.
¡¡¡ XE, QUIN MISTERI ¡¡¡
Aconseguim d'algun pescador un rotllo de fil més gros que el de colomer i fabriquem el nostre telèfon particular amb major “cobertura”, arribant a creuar un dels amples camins que discorrien en el bosc i des d'un pi a cada costat, féiem els nostres jocs particulars i ens manàvem els oportuns missatges que no eren precisament multimèdia.
Doncs bé, un dia d'estiu, va arribar al quiosc com era molt habitual, la parella de Guardes de la casa forestal que eixien a caball per a fer les seues rondes de vigilància per la Devesa, i molts dies recalaven allí per a refrescar-se. En eixe dia estava en la terrassa amb els meus pares, Doniset i algun client, i segons s'acostaven els genets, record que mon pare va dir -" a estos els ha passat quelcom"-.
I efectivament a l'arribar i desmuntar, nos en vam adonar que un d'ells cridat Agustin i molt conegut nostre, anava fet uns rabosots, tot tacat de terra i amb algun esgarro en el seu uniforme; a més va abaixar del cavall donant-li un bon repàs al santoral i evidentment molt cabrejat. Al preguntar-los que els havia passat, va dir que havien patit un greu atemptat, atés que algun desaprensiu havia posat un cable en el camí i al passar s'enganxà i caiguè al sòl, “ p'aberme matao “.
Doniset i jo ens mirem instintivament i sense parlar ens preguntem ¿hem desmuntat el telèfon?..... perquè serà que no. Ens marxem discretament del quiosc i ja ho parlem després mes detingudament sense que cap dels dos “tinguera la culpa”. Ens callem com P………., i tot va seguir igual. La sorpresa va vindre quan al cap d'uns dies, es va presentar una parella de la Guàrdia Civil de Pinedo i va parlar amb mon pare preguntant-li si s'havia detectat persones estranyes per la zona o algun sospitós del “atemptat a l'Autoritat” que havia ocorregut dies abans, perquè el Guarda havia posat una denúncia i estaven investigant el que ocorre.
Evidentment, es va acabar la telefonia mòbil i ens dedicarem a agafar petxinots per als ànecs de Donis.
¡¡¡ XE, QUIN MISTERI ¡¡¡
No hay comentarios:
Publicar un comentario