-TORRAREM UN FUMARELL

Tindríem el meu amic Doniset i io , uns nou o deu anys, i com era habitual, les nostres jornades transcorrien jugant en la pinnada, pel canal i l'interior de la devesa, la qual coneixíem a la perfecció, quan de sobte vam veure en la vora de canal, un fumarell que segons pareix s'havia danyat per algun colp contra un pi o qualsevol altre motiu; el cas és que ho vam agafar per a cuidar-ho i a la poca estassa, és va morir. ¿ I ara que fem? , pues com és hora d’esmorzar, ens ho mengem. I pensat i fet, encenem un xicotet foc, pelem a la bestiola i comencem a torrar-ho.
Evidentment, el Tio Donis, és va adonar ràpidament del fum i va entrar corrent per a apagar el que en principi li va paréixer un incendi, i conscient de l'evident perill si s'estenia ( no com altres……) per la zona arborada, que vos vull recordar que en aquells temps, la devesa era una autentica selva verge, i que després, gentola sense escrúpols, la van deixar com ara està; “ feta una merda”.
No vos podeu imaginar la cara que portava el Tio Donis quan va arribar al lloc i va veure als causants de l'incendi, però tampoc vos dic la cara que se'ns va quedar a nosaltres quan li vam veure aparéixer i va començar a llançar-nos “floretes en Valencià” que no havíem escoltat mai, i alguna arpada; crec que sobra dir a la velocitat que vam desaparéixer de la zona i acabem defallits per la carrera en les piràmides que hi ha en la mateixa gola junt amb el mar.
La història no acab en eixe moment, perquè la primera pregunta era ¿ en que cara anem ara a casa?.
I efectivament, encara que vam aparéixer a últimes hores del dia, no ens va alliberar de la palissa i la baralla corresponent. Només afegir, que en aquella època no hi havia Psicòlegs per a estos traumes, però crec que realment no els necessitàvem. (els meus respectes per estos professionals, però era una altra època).
Au col·legues, fins a una altra.