EL MEU AMIC DONISET.

A vegades la vida dóna unes bolcades espectaculars, especialment amb relació a les persones que mes vols, i la veritat resulta incomprensible.Resulta que m'assabente de l'existència d'una Associació de Vela llatina a Catarroja i com és una de les meues grans aficions, contacte amb ells via internet i d'una manera molt cordial, m'inviten a visitar-los i a pesar de no tindre vinculació amb ells, no em sent estrany en cap moment i decidisc sol·licitar l'ingrés en la denominada “ELS PEIXCADORS”. Lògicament em decidisc a començar a veure la forma de comprar una barca per a navegar i pense a visitar el meu amic Doniset que com expert barquer i perfecte coneixedor em pot assessorar en este tema i amb tota confiança per la meua part.Ocorre llavors que dies abans d'anar a veure-ho, contacte per casualitat amb un familiar seu del Saler des de la pàgina de la Casa de la Demana i em diu que la família del meu amic portava mesos intentant localitzar-me. Parle amb la seua germana i em dóna la notícia més dura que havia rebut des de la mort de Mon Pare; el meu amic, ens havia deixat per sempre després d'haver patit el que sempre es diu: una dura malaltia.Et vénen llavors a la memòria tants estones alegres passats en la infància, tantes confessions l'unisc a l'altre, la complicitat, les baralles i les estones menys bones, i llavors et retraus l'haver-se distanciat els dos amics per motius bàsicament de treball, atés que ell es va quedar fent el que sé que sempre havia desitjat, que era estar en l'Albufera i viure en llibertat i gaudir de la naturalesa, i a mi em va donar per caminar d'altra banda, que encara que no em penedisc d'allò que s'ha fet, bé és cert que moltes, però moltes vegades em recordava de l'Albufera i el seu entorn quan estava molt lluny d'ella; a vegades, massa lluny.Costa entendre, que quan per motius professionals, has conegut gent roïna i que sense desitjar la mort a ningú, arribes a la convicció que no es mesclen viure entre les persones, continuen donant la vara a tota la societat, i que persones bones, treballadores, honrades i sense cap tipus de maldat com el meu amic, s'hagen d'anar a una edat tan jove, i hagen de deixar a una esposa i uns fills meravellosos i per descomptat a uns pares i germana que són tan bona gent en tots els sentits; no és res just, però desgraciadament el destí pareix que està escrit i ningú ho pot canviar. Crec que no sóc capaç d'expressar en estes línies els meus sentiments per esta perduda, però servisca com a senzill homenatge al meu amic Doniset, al què mai oblidaré.
Publicado por GMC en domingo, junio 22, 2008